Una breu recopilació de les ocurrències minerals i geologia de l'alt Val Varaita
Una breu recopilació de les ocurrències minerals i geologia de l'alt Val Varaita
Autor: Marco Macchieraldo
Contingut per cortesia de : Marco Macchieraldo Minerals
Traducció : MineralTown.com
Copyright 2003 by Marco Macchieraldo.
All photos by author and specimens from his personal collection unless otherwise noted.
Reproduction of text and photos prohibited without permission of author.
Reconeixements
Agraïments especials per aquest article son per a FS. i FM., cristalliers italians. A l'estiu 2002 em van ajudar a trobar un bon espècimen i em van donar molt coneixement sobre la localització, i la recol·lecció d'espècimens en les esquerdes. Sense la seva ajuda aquest article no hagués estat possible.
NOTA. Aquesta pà gina té moltes fotos i pot ser lenta de carregar. Si una foto no es completa per favor recarregui la pà gina
INTRODUCIÓ
La vall de Varaita està situada en la part nord-oest de la provÃncia de Cuneo - Piemonte i encaixat en el costat est, donant la volta cap a Ità lia, dels Alps de Cozie. Està situat entre la vall de Maira en el costat del sud, i la vall del Po en el costat del nord. Té curs gairebé rectilini de la sortida al pla, als voltants de Saluzzo, fins al llogaret de Casteldelfino. Més enllà d'ell comença el territori de la vall alta de Varaita que és objecte de l'actual treball. El territori de la vall alta de Varaita és relativament gran i abasta el llarg de la frontera amb França en el nord i en l'oest. Entre el Punta Gastaldi, en el massÃs Monviso i el Monte Maniglia. Del llogaret de Casteldelfino la vall principal es divideix en dos braços: Varaita val de Chianale cap al nord-oest per la carretera del Colle dell'Agnello (tancat al trà fic a partir d'octubre fins a juny) i Varaita val de Bellino va cap a l'oest. Ambdós braços estan solcats per amples 'walloons' que els seccionen transversalment. Des del punt de vista administratiu, no hi ha zones compreses en parcs naturals en el costat italià mentre que, en el costat francès, la zona al nord del Roc della Niera s'abasta en el parc regional de Queyras. El territori considerat en aquest treball i representat en la foto següent, constitueix un rectangle d'aproximadament 13 quilòmetres d'oest a est i de 18 quilòmetres de nord a sud.
Aquest territori està ocupat principalment per cims elevats, molts d'ells (prop de trenta) s'aproximen o excedeixen els 3000 metres d'altura sobre el nivell del mar. És un territori alpestre tÃpic que, per a les caracterÃstiques geogrà fiques i climà tiques, és accessible exclusivament en els mesos d'estiu. Probablement també per aquestes raons, la zona era totalment desconeguda, des del punt de vista mineralògic, fins a fa pocs anys. El mèrit dels primers resultats han d'anar al treball de dos investigadors, FS. i FM. experts que conec personalment. Van començar l'exploració sistemà tica d'aquests llocs en la segona meitat dels anys vuitanta. Grà cies a la seva investigació, s'han fet descobriments importants, alguns dels quals tenen un interès absolut i ocupen un lloc rellevant en l'immens parc mineralògic alpestre. El treball d'aquests homes és comparable a aquell del 'cristallier' francès; el Monte Bianco, (vegi's el meu article Monte Bianco sobre aquest lloc) i nosaltres tenim que agraïr-los, si les belles cristal·litzacions d'aquestes muntanyes ara estan en les nostres col·leccions de minerals alpestres. Afortunadament el seu treball (alarma del despertador a les 4.00 del matÃ, 4-6 hores de marxa en pujada, treball d'investigació i recol·lecció en condicions que encara poden ser molt perilloses) contÃnua avui amb una passió admirable. En els anys passats altres investigadors van descobrir llocs nous, i uns altres els seguiran probablement en el futur. El vast del territori és, com ja he dit, tal que encara exigeix molts anys perquè l'exploració mineralògica es pugui considerar completa.
NOTES GEOLÃ’GIQUES
Aquesta zona s'inclou en la zona geològica piemontesa de les 'calcescists' amb pedra verda. Les pedres verdes són aquestes tires de serpentina o prasinita amb el color verd-gris tÃpic, que deriven de les parts més profundes de l'escorça oceà nica del 'Mar de Tetis' que va existir en el mesozoïc (aproximadament fa 160 milions d'anys) entre les plaques africana i europea. En aquell temps van succeir fortes erupcions volcà niques submarines, emergint i fluint grans quantitats de lava basà ltica i intrussions gabbriques i peridotÃtiques. Tot va ser intercalat amb els grans dipòsits de sediments oceà nics. Posteriorment, en l'edat cenozoica (fa aproximadament 40 milions d'anys), la placa africana va començar un moviment lent cap al nord que provocà el tancament del mar de Tetis i la formació de les imponents cadenes de muntanyes en el sud d'Europa. L'escorça oceà nica aguantà intensos fenòmens de metamorfisme durant l'aixecament essent transformada en serpentina, prasinita i 'calcescists'. Durant la fase final de l'aixecament les esquerdes que havien estat formades en la roca massiva van ser travessades per lÃquids hidrotermals que van provocar la formació dels minerals alpestres tÃpics. L'à rea mineralògica més interessant correspon a la zona de la frontera que s'estén entre el Colle dell'Agnello i el Monte Maniglia en els costats italians i francesos. Cap al sud els afloraments de pedres verdes van lluny de la frontera i, seguint una direcció nord-sud, reapareixent en la Monte de Pence i, encara més al sud, en Val Maira prop de Acceglio. Els espècimens mineralògics d'interès per als col·lectors que es poden trobar són aquests comuns a tots els afloraments de pedres verdes, amb predomini depenent del lloc especÃfic, d'un o altres minerals. Com regla general, preval l'albita, amb freqüència, amb bellesa i extensió de les cristal·litzacions. Com quantitat inferiors es recol·lecten l'epidota, hematita, calcita, quars, anfibols. Diversos d'aquests minerals es poden associar creant espècimens amb un efecte estètic notable. La magnetita és més rara i el granat andradita en la var. melanita va ser trobat exclusivament en el costat francès. De tant en tant, la pirita i la calcopirita van ser observades en cristalls submergits en la roca o, més rarament, en les esquerdes. En un lloc únic la presència de l'anatasa és famosa en paragenesis amb altres espècies. Les descripcions següents de les zones d'interès mineralògic segueixen un ordre accidental, independent topogrà ficament, d'on es localitzen i de la presencia dels minerals i abasten també una mina situada en territori francès més enllà de la frontera d'Ità lia-França, la mina de S.Veran. La zona en el nord-oest del Colle dell'Agnello la qual abasta el costat val de Varaita de Monviso, fins ara, no ha ofert resultats.
ZONA ENTRE EL COLLE DELL'AGNELLO I EL ROC DELLA NIERA.
Aquesta zona és famosa per la presència de nombroses esquerdes cristal·litzades. Generalment d'extensió limitada. És possible recordar la presència de la calcita, en cristalls blancs centimètrics prop del camà que puja fins al Colle dell'Agnello. Van ser trobats cristalls discrets d'epidota prop del Colle S.Veran. Tenen color verd fosc, són prismà tics i associats a extenses cristal·litzacions d'albita blanca o descolorida però tenen dimensions petites. Altres cristalls d'epidota de color verd clar han estat trobats en el costat francès del Colle dell'Agnello. El quars en cristalls blancs s'ha trobat en la Rocca Bianca. Un petit aflorament situat en els plegaments del Colle del dell'Agnello desperta curiositat. Aquà s'ha trobat una paragènesis interessant amb la presència de tres modificacions del dióxid de titani amb albita, quars i titanita. És l'únic aflorament d'aquesta classe famós que se sap fins a ara dins el territori del Alps de Cozie abastat en la provÃncia de Cuneo. El mineral més comú és l'anatasa. Es troba en cristalls bipiramidals, generalment amb dimensions inferiors al mil·limetre, de color vermell intens, molt rar en aquest mineral. Associat de prop a les anatasas el rutil, en cristalls aciculars fins de color groc. Brookita és rara, en cristalls tabulars amb color marró. Titanita també es troba en cristalls petits amb agradable color violeta. Els espècimens d'aquest lloc són particularment apreciables si s'observen a través al microscopi.
ROC LA NIERA (3177 m.)
Es considera una de les extremitats més interessants de Val Varaita. Això és veritat des del punt de vista del paisatge i és també un node orogrà fic important situat en la cresta de la frontera entre Ità lia-França. Es coneix com muntanya de les tres valls perquè està en l'origen de Val Varaita en el costat est, en l'origen de la vall de Ubaye en el costat sud-oest i en l'origen de la vall d'Aigue Blanche en el costat nord-est. L'extremitat de la pirà mide està constituïda per pedres verdes.
En 1985, prop de la frontera Ità lia-França, s'ha descobert un dels sistemes més extraordinaris d'esquerdes cristal·litzades amb albita i epidota dels Alps occidentals. Aquest sistema de fisures (vegi's la foto superior) tenia un curs vertical i estava cobert totalment d'extenses cristal·litzacions d'albita. Tenien en origen 1 metre d'amplà ria, 3 metres d'alçada i 2 metres de profunditat. Van ser trobades altres esquerdes més petites. D'aquest lloc s'ha extret un nombre considerable d'espècimens d'albita en associació amb epidota. Els espècimens són considerats excepcionals per la frescor, lluentor, dimensions dels cristalls i l'extensió de les cristal·litzacions. En la col·lecció del museu regional de ciències naturals de Turi, es troba una albita excepcional amb una drusa d'epidota. La seva grandà ria és de 41 x 23 centÃmetres!! Ha estat exposada moltes vegades en fires mineralògiques. L'albita és el mineral més comú. XXs té forma clà ssica, molt rarament sola, intersecats generalment entre si mateixos. Tenen hà bit tabular, trenat amb freqüència amb la llei de l'albita, tenen color blanc o descolorit, generalment en matriu massiva d'albita. Molt comunes són els augments polisintètics, les dimensions dels grups de cristalls poden arribar a 5-6 centÃmetres. L'epidota és l'altre mineral en aquest lloc com subordre pel que fa a l'albita. S'introdueix en cristalls prismà tics de color verd fosc, ajuntan-se sovint en grups elegants entre els cristalls d'albita, amb un notable efecte estètic. Els cristalls poden arribar a 3-4 centÃmetres. de longitud. Sense interès col·leccionistic està la calcita, present en cristalls lletjos, rars o massius. De les venes de serpentinita en el costat francès, en la caracterÃstica abastada entre el Roc del Niera i Col du Longet, van ser trobats interessants espècimens de magnetita en cristalls rombododecaèdrics. Són molt brillants i poden arribar a grandà ries de 1 centÃmetre. En associació amb el granat andradita var. melanita i la clorita. També els cristalls d'aquests minerals són rombododecaèdrics, brillants, la seva grandà ria pot arribar a 5 mil·lÃmetres.
VAL VARAITA DI RUI
L'ocult Val Varaita di Rui té gran interès des del punt de vista mineralògic, naturalÃstic i paisatgÃstic. Constitueix un 'walloon' lateral dirigit cap al nord al capdavant de Varaita val di Bellino. El seu costat superior delimita la caracterÃstica lÃnia divisòria de les aigües que constitueix la frontera Ità lia-França entre el Monte Salza i el Monte Pelvo di Ciabrera. Diversos descobriments de minerals van ser fets en ambdós costats de la cadena en la frontera Ità lia-França.
El mineral més comú, també d'aquestes venes, és l'albita. Entre els minerals associats és notable l'hematita, l'epidota i el quars. L'albita cobreix esquerdes amples amb cristalls d'hà bit clà ssic, sols o maclats amb la llei de l'albita. Les mesures dels cristalls és inferior als trobats en el Roc della Niera i el creixement polisintètic és menys freqüent. Els colors van del blanc fins al verd per les inclusions de bissolita i els cristalls són similars en forma a aquests que vénen del Monte de Pence (vegi's baix). Entre els minerals d'aquesta zona, l'hematita és de gran interès. Va ser trobat en espècimens d'interès col·leccionÃstic en un sistema d'esquerdes cristal·litzades amb albita en el Monte Salza (vegi's la foto a l'esquerra). En aquest lloc l'hematita s'introdueix en cristalls laminars amb la tÃpica disposició de rosa de ferro que pot arribar per sobre de 3-4 centÃmetres de dià metre. Els cristalls tenen color negre brillant. Alguns d'ells han de ser exposats amb l'à cid perquè estan submergits en calcita massiva. S'ofereixen amb formes elegants en druses d'albita blanca o verda i creen un bell efecte estètic. Es consideren els millors que vostè pot trobar en aquest sector dels Alps comparables amb els espècimens més famosos de llocs suïssos com S.Gottardo o Cavradi.
MONTE PENCE
El Monte Pence està situat en la confluència del 'walloon' de Traversagn i del 'walloon' sense nom que va de S.Anna di Bellino al Colle di Bellino. Ambdós 'Walloons' es regiren cap al sud.
La calcita XXs és també de gran interès col·leccionistic. No és molt comú, però pot ser trobada en cristalls que poden arribar a grans dimensions, quelcom inusual en les esquerdes alpestres. S'introdueix amb l'hà bit escalenoedric, implantat en druses d'albita, el color blanc, de vegades amb la superfÃcie corroïda per l'acció d'aigües inpures. La grandà ria dels cristalls pot arribar a 20 centÃmetres. Els cristalls més grans s'han recuperat recentment en la part més profunda del sistema principal d'esquerdes. La presència de cristalls amb dimensions inusuals augmenta l'interès per aquest lloc. L'epidota està present en pocs espècimens i no dóna espècimens interessants. S'introdueix en cristalls prismà tics de color verd fosc que poden arribar molt rarament al centÃmetre de longitud
MONTE FERRA
El Monte Ferra (3094 m) és un grup extens que constitueix part de la lÃnia divisòria de les aigües que separa a Val Varaita di Chianale del Val Varaita di Bellino. El seu dipòsit delimita la part alta del Val Varaita di Rui. Des del punt de vista geològic el M. Ferra es troba en el centre d'una zona d'ortogneiss i micaesquists que s'extenen des del Colle delle Sagneres, en la lÃnia divisòria de les aigües que va de Val Maira, a Colle S.Veran. Els micaesquists constitueixen el litotipus d'interès en aquesta formació. Amb els interessants afloraments aquesta muntanya és famosa des de fa temps per la presència de la giadeita. S'introdueix en petites masses de color blanc, pseudomorfisme dels cristalls de feldspat potà ssic dintre del micaesquist. Les dimensions d'aquests cristalls poden arribar a 10 centÃmetres de longitud, l'atribució de la composició primitiva abans de la pseudomorfis es fa al trobar macles amb la llei de Carlsbad. Un notable interès provoca la presència de lazulita. L'aflorament de lazulita apareix en una zona més estreta de l'aresta que uneix al Colle di Reisassetto (2743 m) amb El Monte Ferra. Aquesta espècie ofereix un nombre limitat d'espècimens amb una interessant varietat d'aspectes. S'introdueix amb freqüència en masses o nòduls de color blau intens en l'interior de les venes de quars directament submergides i encaixades en els micaesquists. Els cristalls rellevants van ser trobats molt rarament i excepcionalment poden excedir el centÃmetre de longitud. De vegades en l'interior dels cristalls de majors dimensions s'observen zones de transparència amb un notable efecte estètic.
MINE OF S.VERAN
La mina de coure de S.Veran està situada en territori francès a una alçada entre 2400 i 2600 metres a tres quilòmetres de la frontera amb Ità lia. És fà cilment accessible des d'Ità lia pel Colle S.Veran. El fet que desperta interès és que les explotacions que minen aquest lloc són molt antigues. ¡¡De fet de les restes prehistòriques recuperades dintre del buit de l'explotació i prop de la mina, sembla que el descobriment de la rica vena de coure es remunta a 2000 anys abans de Crist!! En aquella època, potser van notar la manca de vegetació a causa de la toxicitat de la terra massa rica en coure, els nostres avantpassats van descobrir que d'aquests penya-segats podria ser obtingut el coure, un dels primers metalls que va utilitzar l'home. No obstant això els documents proven segur que l'explotació del lloc s'abandonà fins 1265. Durant un llarg perÃode la tècnica de cavar usada va ser el foc, continuant en edats recents amb la dinamita. El cos de mineral es constitueix a partir d'una vena hidrotermal de bornita massiva de curs vertical de nord a sud. El percentatge de coure és del 45%. El gruix mà xim és d'aproximadament un metre. L'abundà ncia del cos mineral és notable sobretot en relació amb les antigues tècniques d'explotació (poc amplies però molt riques concentracions). És notable el coure nadiu dendrÃtic i els filaments també de grandà ries discretes. Durant els treballs moderns d'explotació en el curs del segle 20, s'han creuat nombrosos nivells de l'edat prehistòrica amb les eines de cavar en la pedra. El cavar era relativament simple també en l'edat antiga, en quant que el penya-segat que encaixa el cos del mineral és relativament tou (un cloritoesqist). També és interessant el fet que moltes eines recuperades estan fetes amb eclogita, el penya-segat més dur que no està present en el territori francès circumdant. Per contra l'eclogita està present en abundà ncia en el costat italià dels Alps. Aquesta cosa dóna que pensar que els miners prehistòrics van venir d'Ità lia o van atendre ambdós dels depositants dels Alps.
Contingut per cortesia de :
